I per fi entrà al portal de casa seva. Havia deixat enrere la foscor de la nit i les llums intermitents del trànsit, així com els seus clàxons. Premé el botó de l’ascensor amb l’índex dretà, llong i ossut. Ho feu dèbilment. L’ascensor no trigà d’arribar. Entrà, premé el botó del tercer pis, tot rutinàriament. No s’atreví a mirar-se al mirall. Se sabia despentinada, mal maquillada,... Les cames seguien fatigades, dèbils, amb insuficient força per suportar l’escàs pes que teòricament havien d’aguantar, així que es recolzà a un lateral.
L’ascensor s’aturà i el senyal corresponent, indicant que havia arribat a la seva destinació, li ressonà dins del cap. Es tapà les orelles amb els palmells de les mans, intentant esquivar aquell so tant pertorbador i sortí a pas lleuger, tot dirigint-se cap a la porta del seu pis, situada al capdavall d’aquell estret passadís d’uns trenta metres, aproximadament. Es notava feble, però malgrat les altes hores de la matinada no evità amagar el soroll dels seus passos descompassats. Buscà desesperadament les claus dins de la petita bossa de mà negra. Tingué petites dificultats per a fer-ho, però finalment les palpà. Li fou complicat encertar la clau al pany en un inici, tot i que després d’uns quants intents ho aconseguí, així que obrí la porta. La seva esquelètica ombra es reflectí a l’entrada de casa seva, produïda per la claror que procedia del corredor. Abans d’entrar, però, mirà enrere amb uns ulls buscadors, assegurant-se que no l’havia seguida ningú. No sabia exactament perquè ho féu, però quedà més tranquil·la després de la comprovació. Seguidament, amb la mà esquerra, palpà la paret tot cercant l’interruptor, com el policia que grapeja el detingut. El premé i s’encengué el llum, però només per uns escassos instants, ja que la il·luminació l’enlluernà, així que amb un acte reflex el tancà. Ajustà la porta amb una mà mentre amb l’altra s’intentava treure les doloroses sabates de taló que duia.
Es dirigí corrent a la dutxa. Pel camí s’anà traient el delicat vestit de tires vermell que la mig cobria, així com l’elegant roba interior negra. Podia sentir sense gaires esforços l’olor de drum que li feien els foscos cabells, els que li amagaven les faccions. Una sensació a fàstic l’envaí. Entrà al lavabo, obrí l’aixeta i, sense esperar que sortís aigua amb una temperatura prou elevada, introduí el seu cos demacrat dins la banyera. Es posà sota l’aigua sense ni tan sols notar la baixa temperatura del líquid. Aquest feu desaparèixer lentament el maquillatge que duia dispersat pel rostre, fent evident la llarga nit que procurava deixar enrere. Agafà l’esponja blava amb la mà dreta i començà a fregar-se tan fort com pogué el braç oposat. Es feia fàstic a ella mateixa. Sentia angúnia. Volia eliminar definitivament aquella part de Carol que tant detestava.
Es fregà una cuixa. I, tot seguit, l’altra, fins arribar a baix els turmells. Deixà caure l’aigua damunt la seva cara, sentint-la. Després d’ensabonar-se una i una altra vegada, tot assegurant no deixar-se cap sector de la seva pell superficial, agafà la suau tovallola, d’un blanc cru, i s’eixugà delicadament. Amb una altra tovallola d’unes dimensions més reduïdes s’espolsà els curts cabells negres. Ara sí. Ara s’atreví a mirar-se al mirall. Els antics llavis rojos havien desaparegut. Els ulls s’havien aclarit. Intentà somriure, però resultà un esforç inútil: no pogué. Havia esgotat totes les seves forces eliminant antics rastres. No perdé ni un sol segon més. Amb la tovallola envoltant-li el fràgil cos decidí posar punt i final a aquella nit. S’apropà cap al llit, reflexiva. Deixà anar la peça rectangular de roba i aquesta, en caure, fregà els laterals corbs del seu cos, provocant-li una estranya sensació. S’estirà al llit, completament nua. Tan sols es tapà amb un fi llençol blanc, pur. I, mentre decidí oblidar aquell recent període nocturn que tanta pudor feia a la seva vida -si és que se’n podia arribar a dir així de tot allò-, s’adormí.
Els raigs de sol no tardaren d’aconseguir infiltrar-se per les estretes escletxes que deixava la persiana mal tancada i, aquests, il·luminaven la seva delicada silueta nua. Es despertà al cap de poques hores amb el so d’un telèfon. Tardà, però aconseguí reaccionar. Mentre allargava el seu braç dret per intentà agafar-lo, pensà com se sentia de nova i fresca. Aconseguí agafar l’auricular. El despenjà, se l’apropà a l’orella i, dels seus molsuts llavis sortí una paraula, tot indicant que la receptora estava disposada a conversar amb l’emissor. Aquest últim li contestà. Altra vegada el mateix. Deixà anar l’auricular de l’aparell, sense pensar-s’ho. Doblegà els genolls, els quals feien de suport al seu cap. Amb les mans s’agafà els cabells i, tot maleint aquella traumatitzardora veu, deixà caure una llàgrima, seguida d’una altra, galta avall. No ho havia aconseguit. Tot i dedicar-hi tots els seus esforços seguia amb el seu passat mossegant-li la nuca. No havia canviat res. Encara era aquella noia jove que tant odiava. Seguia sent aquella Carol. I un llarg calfred li recorregué el cos. Tenia les mans i els peus glaçats. També el cor.
Intentant escriure el punt i final (Desembre 2007).
La femme des mains froides.
Primer premi Sant Jordi 2008, IES Santa Coloma de Farners.
